11 de setembre de 2025.
Bon dia a tots i totes,
Un any més ens trobem a la plaça Onze de setembre del nostre poble per commemorar la Diada Nacional de Catalunya. Un dia de memòria i de dignitat, però també un dia de reflexió.
Com a portaveu d’araCaldes, avui vull posar de relleu una qüestió que ens interpel·la de manera directa: la normalització d’allò que, com a país, no hauríem d’assumir mai com a normal.
El President Puigdemont continua a l’exili, esperant l’aplicació d’una amnistia que el poder judicial espanyol li nega. I no estem parlant només d’un líder polític independentista, ni del cap d’un partit polític; estem parlant d’un President de la Generalitat de Catalunya que fa vuit anys que no pot trepitjar el seu país, lliurement. I, malauradament, ho hem normalitzat i això no és normalitat democràtica. Que no ens enganyin.
Acceptem cada dia, també, que milers de persones perdin hores de vida productiva i familiar a causa del caos permanent de Renfe. Un servei que hauria de ser digne i eficient és un maldecap diari. I ho hem normalitzat.
Cada any, Catalunya pateix un dèficit fiscal crònic: a l’Estat hi aportem entre un 8 i 10% més del que rebem en despesa pública. I això té conseqüències directes en escoles, hospitals i infraestructures. I, amb resignació, també ho hem normalitzat. Les promeses i acords, sempre acaben allà mateix: en un incompliment.
Hem normalitzat, fins i tot, haver de justificar l’ús de la nostra llengua en el nostre propi país. El català, que hauria de ser natural, lliure i plenament garantit, es veu constantment qüestionat i atacat. I ho hem normalitzat tot i estar immersos de ple en un procés de substitució lingüística.
Tampoc podem normalitzar ni tolerar l’auge de l’extrema dreta, perquè posa en risc els valors democràtics, l’estabilitat social i la convivència pacífica. Els seus discursos d’odi i d’exclusió divideixen la ciutadania, erosionen la confiança en les institucions i amenacen els drets fonamentals que garanteixen la igualtat i la cohesió.
I m’aturo aquí perquè no acabaríem… La repressió política dels darrers anys, les mancances en infraestructures, els problemes relacionats amb l’habitatge… massa coses que no hauríem d’assumir com a inevitables.
A tot això, només hi ha una resposta possible: deixar de resignar-nos encara que tinguem les esperances trencades.
Recordem que som un poble viu, amb veu pròpia i amb la voluntat de decidir el nostre futur. La Diada ens recorda que la llibertat no es regala, es construeix dia a dia.
Les lluites socials s’han de fer de manera permanent perquè hem vist en moltes ocasions que allò aconseguit es pot perdre.
Reivindiquem allò que ens pertoca i mantenim viva la flama de l’esperança, i recordem a totes aquelles persones que al llarg de la història han defensat els drets i les llibertats del nostre poble, Catalunya.
Calderins i calderines, no acceptem com a normal allò que ens fa menys lliures.
Que tingueu una bona Diada Nacional. Ara i sempre, visca Catalunya lliure!
Joan Duran i Poble
