11 de setembre de 2026
Bon dia a tots i totes,
Un any més, fa goig veure la plaça de l’11 de setembre plena de gent. Plena de veïns i veïnes que avui ens trobem aquí per celebrar, la Diada Nacional de Catalunya.
I veure aquesta plaça així, ens recorda que malgrat tot, continuem sent un poble que es reconeix, que comparteix una història, una cultura, una llengua i una manera de veure i entendre el món.
L’11 de setembre és una data per recordar d’on venim. Per mirar enrere i reconèixer el camí que hem fet, les dificultats que hem superat i la capacitat que hem tingut, com a poble, de mantenir viva la nostra identitat.
Però, sobretot, també és una data per preguntar-nos cap a on volem anar. I enguany, continuem tenint motius suficients per fer-nos aquesta pregunta amb esperança.
Sí, amb esperança, però amb la necessitat d’assumir cadascun de nosaltres un compromís que ha de ser cada cop més rotund i desacomplexat per defensar la nostra identitat nacional. Perquè Catalunya no pot resignar-se ni desistir.
Perquè, malgrat els darrers anys de desencís, de cansament i de desorientació, tenim el ferm convenciment que continua ben viva la voluntat de ser lliures i de decidir el nostre futur com a poble. Hi hem de creure.
La llibertat no és només una fita: és l’eina per construir una nació més pròspera, més justa i amb més oportunitats per a tothom.
Ara bé, tampoc ens podem enganyar: si volem tornar a avançar en aquesta direcció és imprescindible tornar a connectar amb una part destacada de la societat que ha anat desconnectant o connectant amb populismes que la única cosa que poden provocar és desestabilització social i problemes per avançar.
El sentit de construir una Catalunya independent és construir un país amb habitatge accessible, amb uns bons serveis públics, amb feines dignes per a tothom, amb unes infraestructures que funcionin i estiguin adaptades a la població actual, i amb una llengua catalana ben viva.
Per tant, la independència no és només una aspiració nacional: és també una proposta de futur, un projecte que doni respostes als problemes reals de la ciutadania.
Des dels municipis, hi tenim una part ben important de responsabilitat.
Catalunya es construeix a cada poble i a cada ciutat: quan un ajuntament protegeix el seu patrimoni i la seva cultura, aposta pel comerç local, per la pagesia i pel sector primari, acompanya el teixit empresarial, millora l’espai públic, garanteix uns bons serveis socials o defensa una mobilitat eficient. Perquè construir Catalunya també és això: transformar els nostres municipis, millorar la vida de les persones i demostrar, des de baix, que el país que volem és possible.
I també quan fa del català una llengua comuna i de cohesió.
Recentment, l’InformeCAT de Plataforma per la Llengua ens ha recordat que el 82,4% dels residents a Catalunya considera que el català és important per progressar professionalment, però també que només un 8,6% de les persones nascudes a l’estranger en fan un ús habitual. Per tant, ens cal convertir aquesta percepció en realitat. Aquí hi tenim un repte majúscul.
I per entendre què significa realment una llengua per a un país, crec que val la pena recordar Josep Vallverdú, que fa pocs mesos ens deixava, després de dedicar tota una vida a la llengua i a la cultura catalana.
Vallverdú explicava que, quan tenia només vuit anys, va recitar una poesia en català i va acabar plorant d’emoció.
Aquesta és una frase que ens hauria de fer pensar. Perquè una llengua no és només una eina per comunicar-nos: és també allò que ens permet explicar qui som, recordar d’on venim i imaginar cap a on volem anar.
Hem de fer que els nostres infants i els nostres joves puguin tornar a sentir aquesta emoció pel català, no perquè els obliguem a estimar-lo, sinó perquè el puguin viure, utilitzar, crear-hi i sentir-lo com una llengua de futur. Així és com una llengua es manté viva: no només defensant-la, sinó també fent-la viure.
També hem de parlar dels recursos, i no deixarem de fer-ho, per fer explícit un any més, que no podrem avançar com a país si malvivim amb unes malmeses i deficients infraestructures.
Les dades de 2025 són contundents i més que preocupants: Catalunya va rebre només el 8,6% de la inversió territorialitzada executada per l’Estat, molt per sota del nostre pes econòmic i demogràfic, i això té conseqüències que veiem i patim cada dia. I sorprenentment, com a poble, i aquí també n’hem d’assumir la nostra responsabilitat, només som capaços de resignar-nos, i sent una mica optimistes, en alguna ocasió protestar per les xarxes socials…
I vaig acabant, però abans de fer-ho, des d’araCaldes no volem oblidar-nos, mai ho farem, del que hem patit i del que es continua patint per haver volgut exercir, simplement, el nostre dret a decidir i la nostra llibertat l’1 d’Octubre. Perquè el que vam defensar aquell dia continua sent el nostre horitzó.
L’independentisme ha de tornar a parlar de futur. Hem d’aprendre del que no ha funcionat, recuperar credibilitat, recuperar confiança i recuperar el suport perdut. I crec que aquesta reconstrucció ha de començar allà on la política és més útil: als ajuntaments.
Una nova embranzida cap a la independència no començarà necessàriament amb grans proclames; començarà als pobles, a les ciutats, als ajuntaments, a les entitats i als carrers, recuperant la confiança i fent que una nova generació senti que una Catalunya lliure és també el seu projecte.
Aquest 11 de setembre, sentim que no és el moment de fer un discurs de nostàlgia:
- Segons el darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió el 45% dels catalans i les catalanes és partidari de la independència de Catalunya i ens recorda que el projecte continua viu;
- Una llengua que és percebuda com una oportunitat per la gran majoria de la ciutadania també ens dona esperança,
- I un país que encara té la capacitat de mobilitzar-se, de construir i de tornar a començar no és un país derrotat: és un país que té futur.
I aquest futur el construirem des de cada poble, des de Caldes de Montbui, amb feina, amb rigor i amb ambició. Perquè Catalunya no ha renunciat a ser lliure, i nosaltres tampoc ho farem.
Si us soc sincer, aquesta potser és la intervenció o el discurs que menys ens costa fer. Pel que significa dir les coses des de la racionalitat, però sempre des del cor pel que significa Catalunya per nosaltres.
I és per mi, i com a portaveu del Grup Municipal d’araCaldes, tot un honor tenir un any més aquest altaveu per dir ben alt i ben fort, visca Catalunya lliure! Moltes gràcies.
Joan Duran i Poble
Portaveu d’araCaldes
